Ses notícies d'en Nan

Articles i entrevistes de cultura i oci

Entrevistes
Francesc Prat: “Torn a dirigir l’OCIM pel bon ambient humà i de treball musical que hi he trobat”

Amb 34 músics sobre l’escenari (de corda, vent, percussió i piano), l’Orquestra de Cambra Illa de Menorca torna als festivals de música d’estiu de Joventuts Musicals després d’encetada la seva nova etapa d’emancipació, i presenta nova producció: titulada Els elements i l’home, aquest proper dijous 3 d’agost (21 h) al Teatre de Ciutadella (Calós) i divendres 4 d’agost (21 h) al Teatre Principal de Maó.

Per a l’ocasió, qui dirigirà la formació menorquina serà el director i compositor nascut a Barcelona Francesc Prat (1975), que fa dos estius ja es posà al front de l’OCIM per interpretar El amor brujo de Falla, coincidint amb el centenari de l’estrena d’aquella versió original. Ara, amb Els elements i l’home, Francesc Prat, que integra un espectre interpretatiu ampli i amb particular afinitat a la creació contemporània (i amb contínua activitat també dins el món de l’òpera), la dirigirà amb un repertori on es podran escoltar peces de Jean-Féry Rebel (Le Chaos), de Luciano Berio (Lyftklavier i Feuerklavier), d’Antonio Salieri (La tempesta di mare), de Joseph Haydn (Il terremoto) i de Ludwig van Beethoven (Simfonia núm. 4 op. 60).

No és la primera vegada que dirigireu l’OCIM, perquè en 2015 hi vàreu esser amb El amor brujo de Falla. Què vos ha impulsat a acceptar novament la invitació de l’orquestra menorquina?

Bàsicament pel bé que ens ho vam passar fa dos estius treballant i per la gent que hi vaig trobar, que va fer que tot fos molt fàcil. L’aspecte humà i personal és molt important, així com també l’ambient de treball musical, i jo ho valor molt, perquè en principi te trobes a un lloc desconegut. Me vaig sentir molt ben rebut i pens que la feina musical va ser important i bona.

Què n’espera aquesta vegada quant al nivell de l’OCIM, independentment del programa que interpretareu?

Sobretot, el que esper és passar-ho bé amb el programa, fent música i gaudint-la. Esper el mateix del que em vaig trobar l’altra vegada, açò sí amb els matisos de la gent nova que s’hi hagi pogut incorporar i els d’un programa totalment diferent al de llavors.

El títol del concert és Els elements i l’home, i té dues parts ben diferenciades. Què en destacaríeu de la primera, dedicada als elements?

En destacaria per damunt de tot dues coses: l’aspecte descriptiu de la música i el contrast de llenguatges musicals. Per una banda es veurà com cada compositor entén la música descriptiva de cada element (l’aigua amb la tempesta del mar, la terra amb el terratrèmol, el caos,...) i, per l’altra, aquest contrast de llenguatge, d’estil, que pens és molt evident, entre les dues peces de Berio que tocarem a piano sol i les peces en què hi intervé l’orquestra.

Anireu intercalant peces clàssiques amb orquestra amb altres de contemporànies a piano sol. En principi sembla una combinació arriscada. Què hi cercau?

Són peces de diferents èpoques i a cadascuna s’han descrit les coses a la seva manera. Llavors un aspecte important és, precisament, veure, i en certa manera comparant realitats diferents, quins són i com s’utilitzen a cada època els elements musicals en benefici de descriure i explicar les emocions, donant-nos compte que cadascú empra els medis que té per aconseguir el seu objectiu expressiu. I bé, personalment no ho veig com una part arriscada, sinó molt motivadora, tant per tocar-la com per escoltar-la. No es tracta d’anar a passar només l’estona, sinó de passar-ho bé, i volem que passin coses en la música, cosa que succeeix si hi ha acció, contrast, moviment,... Així com jo ho entenc, l’art sense risc no és art, en el sentit que crec que en qualsevol programa que faci sempre hi ha un risc, encara que sigui amb un programa estàndard: no ho consider arriscat, perquè el risc, de fet, forma part de la meva feina.

I bé, la segona part serà tota per a la Quarta Simfonia de Beethoven. Què hi té a veure amb l’home?

La relació parteix de la idea de què nosaltres, els homes, ens enfrontam als elements, la nostra gran feina és controlar aquests quatre elements (aire, aigua, foc i terra), que és en el que es basa la natura, i aquesta natura, millor o pitjor, va gestionada per l’home al planeta Terra. Vist així, si feim un programa amb els elements hi ha d’aparèixer també l’home. I perquè l’home amb Beethoven? Tal com l’entenem, Beethoven és qui fa el pas decisiu cap al romanticisme, apostant, l’art romàntic, per posar a l’individu, a l’home, com a mesura, treballant per ell (no en benefici d’un duc, rei o bisbe sinó segons la seva pròpia necessitat i impuls) i convertint-se, també el seu estat creatiu, en el centre.

D’aquesta Simfonia de Beethoven, segurament manco coneguda per al gran públic que per exemple la tercera i la cinquena, Schuman va dir que era com “una esvelta donzella grega entre dos gegants nòrdics”. Com la veu Francesc Prat?

Bé, jo no la definiré tan poèticament com Schuman (riu), però sí que vull dir que de la 4ª Simfonia el que potser més m’agrada és la lluita interna que crec que hi ha entre una visió clàssica, antiga, del món i una visió moderna, romàntica, d’aquest món. Hi ha la força potser més bonica, que podria ser la donzella grega que diu Schuman, i la força més agressiva, que serien els gegants nòrdics, d’una cascada d’emocions que no es poden controlar. En la Quarta de Beethoven hi ha una forma de sonata clàssica que se’ns trenca per tot arreu, perquè aquelles proporcions ja no ens valen. De fet, és a les seves primeres simfonies que hi ha sempre aquesta lluita del pas cap al romanticisme, com si sigui un vestit que no cap dins el cos. Tal vegada no és tan coneguda com la Tercera o la Cinquena, però no vol dir que no sigui tan potent, perquè hi ha moments en què els moviments ho són prou, encara que no tenen la transcendència ni el reconeixement que hagin pogut tenir els de l’Heroica o la Cinquena.

Hi ha algun passatge d’aquesta 4ª Simfonia que vos estimuli especialment a l’hora de dirigir-la?

L’inici em té fascinat. Realment és com una mena de misteri tonal, sonor, motívic,..., perquè sembla que no passa res. Crec que aquest inici explica molt aquesta mena de recerca (sense saber prou encara cap on anar) per veure per on tirar, amb coses, per exemple, com que sembla que no hi hagi tempo a les introduccions, açò quan en la visió clàssica està molt clar. Després, amb el primer moviment, que sembla una festa, és com si ja ho hagi resolt, però la part musical del dubte a l’inici és brutal, i la gràcia de tocar-la és justament aquesta de no saber cap on anam mentre ho esteim interpretant.

 

Entrevista: Joan Mascaró 

Dilluns 31 de juliol de 2017
+ articles i entrevistes
Visites guiades a l'illa de Llatzeret