Ses notícies d'en Nan

Articles i entrevistes de cultura i oci

Articles
Dichamp: jocs de mans més enllà del virtuosisme.

L’inici fou premonitori. Abans d’entrar en matèria ja ho va avisar: els convid a un viatge interior cercant enllaçar l’estètica de les obres. I, per açò, en un gest poc comú i per tal que aquest enllaç tingués més efecte, va demanar al públic que no aplaudís al final de cada peça sinó que, si volien, ho fessin en acabar cada part del programa, donant a entendre que malgrat la diferència entre una i altra obra que s’escoltaria, hi hauria continuïtat i sonarien com si fos una única composició.


El programa triat pel pianista francès Jean-François Dichamp en el sisè i darrer concert del 43è Festival de Música d’Estiu de Ciutadella, la nit del dilluns 17 d’agost al Claustre del Seminari, requeria d’un virtuosisme molt acurat, en el sentit que s’havia de ser molt precís i dominar la tècnica de manera impecable per executar la gran quantitat de notes contingudes en breu moments que s’hi donaven sovint, algunes succeint-se amb una rapidesa extraordinària una rere l’altra i moltes que donaven peu a bells jocs ‘florals’, amb una música carregada d’ornamentacions i, en certa manera, feta poesia. Açò de la mà de compositors romàntics com Chopin o Liszt, però també dels barrocs Rameau i Bach, tot i que d’aquest compositor alemany, i açò es notà molt, en sonà una peça que inicialment era per a violí, però en la seva versió arranjada per a piano dos segles després per Busoni, llevant-li la seva part més ‘academicista’ per dur-la a un terreny també més poètic i romàntic.


I aquest virtuosisme hi va esser, amb Dichamp fent tota una demostració de la seva capacitat i habilitat tècnica, amb un repertori que li era molt propici, és cert, però fins i tot va anar més enllà, per mor que només amb aquestes qualitats, i sense sensibilitat, no hauria aconseguit ni de bon tros ni l’extrema suavitat ni la força continguda necessària per fer borinar les mans de la manera en què ho va fer durant tot el concert, projectant uns jocs espectaculars que a qualque moment semblava que tenien vida pròpia i que funcionaven fins i tot separades de la resta del cos. Ni tampoc hauria aconseguit connectar tan directament amb el públic com ho va fer, seduït per aquesta invitació de viatjar interiorment.


El viatge interior proposat pel pianista francès establia dues connexions entre obres i compositors. Si bé eren dues les connexions, entre obres de Rameau i de Chopin a la primera part i de Liszt i de Bach (arranjat per Busoni) a la segona, es pot dir que el viatge interior va ser un, perquè durant tot el concert, tant a la primera part com a la segona, amb les sonoritats i tonalitats de les interpretacions, i també amb la manera d’enllaçar-les, es podien percebre aquests alts i baixos que formen part de la vida i aquest passar simbòlicament per molts i diferents estats d’ànim. Ara amb la lentitud, exasperant a estones i amb notes que duraven una eternitat, ara amb aquella extraordinària rapidesa i amb notes tal vegada més llargues en el temps, com a més plenes i superposades unes damunt les altres, segurament de més curta durada.


En un moment que va anar ‘in crescendo’ a mesura que avançava la interpretació, a la primera part, Dichamp connectà les set danses integrades a la suite ‘Premier Livre de Piècies de Clavecin’ de Rameau, amb unes notes gens gruixades (segurament per ser una peça originalment per a clavecí) i també amb més distància unes de les altres, amb quatre peces breus de Chopin. L’enllaç entre una i altra va venir, sense boni bé notar-se, amb una de les ‘Balades’ de Chopin, que fou l’impuls necessari per agafar ja una sonoritat més alta durant la resta de la peça, encara que els alts i baixos hi van ser presents també de forma constant, amb una suavitat extrema tot i la histèria, i també violència, que desprenien alguns moments.


I la segona connexió, segurament més uniforme quant a estats emocionals, potser més de la banda de la passió i de l’eufòria, o si més no tal vegada més constant, la va establir entre ‘Pensée des morts’ de Liszt, on, tot i la tristesa que conté, s’hi van poder veure igualment unes impressionants combinacions de mans al piano, amb la ‘Xacona de la Partita nombre 2 per a violí sol’ de Bach, reconvertida, però, en música per a piano per part de Busoni.


Al final, i per acabar d’arrodonir aquest viatge interior, i davant la insistència del públic, Dichamp va oferir dos bisos, els dos amb temes del polonès Chopin que no havia tocat abans: un dels seus estudis pòstums i, el segon, el darrer preludi del seu cicle de 24 ‘Preludis’, cadascun dedicat a comunicar una idea o sentiment diferent i que va tocar en ‘Allegro apassionato’. Un final sens dubte adient no només per al concert de piano sol de Jean-François Dichamp sinó també per al propi Festival de Música d’Estiu 2015. També en aquest sentit: ‘chapeau’ per a Dichamp.

 

Foto: Rafa Raga

Crònica: Joan Mascaró 


Dimarts 18 d’agost de 2015


+ articles i entrevistes
Visites guiades a l'illa de Llatzeret