Ses notícies d'en Nan

Articles i entrevistes de cultura i oci

Entrevistes
Entrevista a l’Eva Baltasar, l’escriptora de “Boulder”: “Jo escric els símptomes de l’època en què visc”

Després de Permagel, el primer llibre d’Eva Baltasar  (Barcelona, 1978) i tot un fenomen editorial a Catalunya, ha arribat Boulder, la segona part de la trilogia, que conclourà amb Mamut. La protagonista de Boulder és una dona que se sent atreta per la soledat, fins que un dia s’enamora de Samsa, una dona islandesa, i la seva vida fa un gir de 360º. És un tatuatge escrit sobre la maternitat no desitjada. És l’escriptura al despullat, completament nua i sense traves, a través d’una veu poètica molt potent.

Boulder és un llibre amb el qual vas lluitar diverses vegades per escriure’l. Què es necessita per aconseguir connectar i enamorar-se dels personatges que crea un mateix?

Sí, vaig intentar escriure’l dos cops. Trobava la veu, però a “Permagel” m’agradava més, i totes t’han d’agradar per igual. Per això, vaig esborrar el que tenia escrit i ho vaig començar de nou. Ha de ser una veu molt sentida. Es necessita tenir una imatge al cap. En aquest cas, la meva imatge va ser un record, i no un personatge. La imatge que vaig evocar és de quan caminava de motxillera per Chiloé, fa uns vint anys, una nit que em vaig trobar comprant un bitllet en un vaixell mercant. Així comença el primer capítol d’aquest llibre. Quan vaig trobar la veu, em vaig enamorar i després ho vaig escriure bastant ràpid, gairebé tot filat.

I evocar imatges té molt a veure amb la poesia.

Efectivament. He estat poeta vint anys i ara no és que hagi fet el salt de la poesia a la narrativa, perquè la poesia no la puc deixar, sinó que tinc en compte la seva musicalitat, entre d’altres coses. Sempre he escrit una poesia intimista i confessional.

Tinc entès que no t’agraden molt les etiquetes, com ara dir que el teu llibre forma part de l’autoficció, l’autobiografia, o la prosa poètica.

No m’identifico amb els gèneres. Etiquetar pot ser útil, però limita. Prefereixo la confluència. Les barreges enriqueixen. Per exemple, la Irene Solà, a part de la literatura, també treballa amb les arts visuals.

Ets més dels “remix”. Per tant, quins consells donaries als joves escriptors per escriure un llibre?

El primer pas és llegir molt. El segon, escoltar-se el cos. Hi ha eines i pistes, però el que dóna més satisfacció és fer cas sa la intuïció, encara que, de vegades, sigui contradictòria i faci salts cap endavant o cap endarrere. El tercer pas és ser exigent i treballar molt amb el text.

Als tallers d’escriptura ensenyen unes bases teòriques i unes fases per escriure un llibre. Per exemple, la fase zero és la de recerca i documentació. Creus que són suprimibles aquestes fases?

Jo em deixo sorprendre i no treballo amb aquestes tècniques. Cadascú té la seva tècnica. A algunes persones li pot funcionar, però jo no puc programar. Prefereixo la sorpresa de l’escriptor. No sé si el text serà curt o llarg.

Exacte, escriure amb llibertat. De fet, un dels temes de Boulder és la maternitat no desitjada, que encara és un tema una mica tabú i amb moltes construccions socials al darrere. Creus que per trencar amb els estereotips s’han de parlar d’ells, és a dir, no silenciar-los?

Ens hem de fixar amb els estereotips, posar-los sobre la taula, parlar i escriure sobre ells. Jo escric els símptomes de l’època en què visc. És un procés d’empatia per identificar-te. I et remou, de manera directa o indirecte.

Un  altre dels temes tractats al llibre és la provisionalitat, el no sentir-se lligada a massa coses, el no fer plans de futur. I és curiós, perquè la pandèmia actual ens està demostrant precisament això: que hem de viure el dia a dia.

Sí, la provisionalitat és un tema meu. Visc en la provisionalitat: és un mirall de jo mateixa. Per a alguns, tenir una casa, una feina o una família és el que els dóna seguretat i a mi no. Sóc una mica boulder. De fet, la vida la podem encaminar, però no la podem controlar. Hem de viure i conviure amb això, i crear espais de llibertat.

Al final tots som una mica boulders. Per què vas triar aquest nom per a la novel·la?

Boulder és un nom geològic, el de les roques fortes i solitàries enmig del mar. Sembla que són roques que ho aguantin tot. És una metàfora de la dona que he volgut explorar, i el mateix faré amb Mamut. Els tres títols són metàfores de tres dones molt diferents.

Com a bona poeta fas ús de moltes metàfores.

Sí, penso i visc així, amb metàfores.

Anaïs Faner

Foto: David Ruano

13/10/2020

+ articles i entrevistes
Sa cova de s'aigua