Ses notícies d'en Nan

Jaume Anglada, conegut expert en música rock, ha fet la passa d’editar un llibre molt personal i ha cedit alguns escrits per donar argument a l’espectacle “96 cordes, orgullós titella”.

Hola Jaume!

1.- D’on te ve l’afició a l’escriptura?

Hola Nan. És mal de saber amb exactitud d’on neix una afició tan personal com és la literatura. El fet de ser personal implica que és intrínsec amb la personalitat de l’escriptor. Si faig memòria pot ser aquesta inclinació artística es destapà a l’època de l’adolescència per mor d’un premi de narració que vaig guanyar a nivell escolar, i que també dins aquella mateixa època, quan els amics em deien que se’m donava bé escriure, vaig tenir el plaer de ser lletrista d’uns quants de grups de rock de Ciutadella. 

 2.- Quan temps fa que tenies aquests escrits dins el calaix?

Els escrits que sortiran al llibre és un replec de molts anys de treball pel simple i des del simple amor a l’art; escrits fets sense pressa i sense una cim on arribar; és a dir, que si tenim en compte que vaig començar tenint devers quinze anys i ara en tinc quasi quaranta tres, imagina’t els anys que fa dels primers escrits. Evidentment però durant aquests anys he anat escrivint nous texts que alguns han sortit publicats a mitjans de comunicació més o menys coneguts a Ciutadella, per tant són més recents, però al llibre s’hi poden trobar bastants escrits inèdits totalment, ja siguin de Poesia, de Narrativa o d’Article d’opinió. 

 3.- Quin títol li has posat al teu llibre i per què?

El títol no em va costar gens trobar-lo. La meva forma d’escriure sòl basar-se bastant en les contradiccions existencials, les metàfores i les paradoxes; d’allò que acabo de descobrir que se’n diu oxímoron. Una tècnica ja utilitzada en el temps dels filòsofs grecs i que sense anar-ho a buscar, resulta que és la tècnica que millor em defineix com escriptor. Tampoc m’agrada que els escrits siguin una còpia realista i detallista de la realitat, i tenint en compte aquests arguments i premisses el títol “Orgullós Titella” encaixa a la perfecció amb el meu estil. Com pot ser orgullós un titella? Pot semblar contradictori però no és contradictori dir-li a algú que és un pobre ric i no ser absurd el significat? Aquest és l’estil. Penso també que aquesta forma d’escriure, de caire bastant poètic, encaixarà a la perfecció en l’espectacle que duem entre mans (“96 cordes, orgullós titella”) i que és una mescla de diferents corrents artístiques: Literatura, música, fotografia i interpretació. Les 96 cordes fan menció de les cordes de les guitarres que s’empraran a l’espectacle, i orgullós titella, òbviament pel nom del llibre. Amb tot lligat i a l’hora deslligat podem trobar un titella capaç de tallar les cordes que el converteixen en el que és, en aquest cas 96.

 4.- A quin públic va dirigit el teu llibre?

No crec que vagi dirigit a un públic concret. Crec que “Orgullós Titella” pot assaborir-lo qualsevol lector que li agradi demanar-se temes profunds i transcendentals i que normalment no tenen més resposta que més preguntes. Jo apunto, en els meus escrits, la direcció del que crec poden ser certes respostes però vull que sigui el lector el que trobi el significat d’allò que acaba de llegir. Prefereixo la opacitat i fer pensar al receptor que no donar resolt tot, sobre tot perquè en aquesta vida res hi ha que tingui una resolució única i innegociable... i no seré jo qui tingui les respostes transcendents.

 5.- Quin tipus d’espectacle podrem veure dia 20 i 21 de desembre al Casino 17 de Gener?

El tipus d’espectacle que podrem trobar dia 20 i 21 de desembre, com abans he insinuat, és una barreja d’estils. Estic convençut que agradarà a tota la gent que prové del món de la música, principalment a aquest tipus de públic, però també a gent que li motiva assaborir les diferents corrents artístiques que hi podrà trobar, que, com he dit, són literatura (poemes meus musicats), diferents estils de guitarra i guitarristes, des de la guitarra espanyola clàssica fins a la estridència més canyera del rock dur, la lectura i interpretació dels poemes musicats, i les fotos d’una gran professional d’aquesta rama.

 6.- Quin és el teu paper a l’espectacle?

El meu paper a priori pot semblar que es limita a posar lletra a algunes cançons que s’interpretaran, però no és així. La meva implicació amb aquest projecte és tanta que també aprofitaré per vendre el meu llibre a l’entrada del teatre, i sobre tot el meu paper és donar al recitador i als músics l’hàlit d’allò que volen transmetre els escrits; per tant, som una espècie de fil conductor, si em permeteu la poca modèstia, del tarannà que es respirarà dins la sala. Tant de bo que pugui respirar-se l’atmosfera que crec que transmeten els texts i les melodies. Asseguro que serà una experiència verge a Menorca. He assistit a molts concerts i puc dir ben fort que el del dia 20 i 21 de desembre no és simplement un concert com a tal. La gent sortirà satisfeta, estic convençut, i conscient de que acaben d’assistir a un esdeveniment diferent i únic.

 7.- Què representa per a tu escriure?

Pot ser aquesta és la pregunta del milió. Al principi he insinuat que per jo escriure és una part de mi mateix. Escriure em representa treure’m un bocí del cor i estampar-lo damunt el paper. És una necessitat vital o espiritual que sempre em deixa però amb la incertesa de si allò plasmat el buit del blanc és prou digne o no o si és suficientment fructuós o no. També em passa que quan acabo d’escriure em dóna la sensació que allò ja signat és força millorable. De fet he recompost el llibre en vàries ocasions i he posat i tret escrits que a lo millor en un altre moment de la meva vida no hagués fet. Per tant he deixat molt de material per un segon llibre. Què representa? Suposo que el mateix que representa per un pintor el seu quadre i per un lladre, el seu delicte. Patiment i alegria. Orgull i vergonya. Sentiments aleatoris i, com he indicat, moltes vegades contradictoris.

 8.-Un desig cultural per a Menorca?

Voldria que Menorca tingués la sort de ser un emplaçament que no només fos recordat pel sol i la platja, pels “guiris” i per Sant Joan. Que tot açò ha de ser-hi.... però el meu desig cultural cap a Menorca aniria enfocat cap aquí, a que també fos reconeguda com una illa on la cultura forma part inseparable de les nostres gents i de la nostra idiosincràsia. Més teatres, més escriptors, més pintors, més fotògrafs, més actors, més músics... en definitiva, que l’art es pogués respirar a cada cap de cantó. Per açò alabo grandiosament la labor teva, Nan, per ser un innovador en aquest aspecte.

Moltes gràcies Jaume, salut i ventura!

Igualment Amic.

Fotos: Arantza Dominguez