Ses notícies d'en Nan

Articles i entrevistes de cultura i oci

Articles
L’OCIM sedueix amb ‘El amor brujo’

 

 

Tot i que la primera part va ser servida de manera molt compacta i exquisida, sens dubte el centre del concert va venir després del descans, amb la versió original d’El amor brujo’ de Manuel de Falla, commemorant el centenari de la seva estrena.


I és que ‘El amor brujo’ és una música que embriaga, no en el sentit d’emborratxar etílicament sinó en el d’excitar fortament l’esperit, que és el que va passar aquest dimarts vespre 11 d’agost al Claustre del Seminari en el que fou penúltim concert del 43è Festival de Música d’Estiu de Ciutadella. Sense treva, l’esperit va ser sacsejat constantment per unes notes suggerents i de contínues i diverses tonalitats tímbriques (ara fort, ara fluix, ara seguit i ràpid, ara no tant, ara el piano fent un breu ‘solo’, ara l’oboè introduint l’escena, ara el frenetisme de les cordes,...) que feren que, per poc que el públic conegués la peça, un s’introduís des d’un principi dins l’ambient de la ‘gitaneria’, fins al punt de ficar-se imaginàriament entre danses del foc, cançons de bruixes, màgies i conjurs, tot plegat per ‘veure’ si la gitana Candela recuperaria o no l’amor perdut, cosa que sembla sí que aconsegueix després d’una nit cantant i ballant i com ben anuncia la repicada final de les campanes en clarejar un nou dia.


A tots aquests matisos, empesos també per un director, Francesc Prat, carregat d’expressivitat i amb el dramatisme requerit, els va saber donar perfectament l’Orquestra de Cambra Illa de Menorca, que en aquell moment formava amb una dotzena d’instrumentistes. Realment, ‘El amor brujo’, que l’OCIM havia interpretat fa uns anys però llavors amb ‘cantaora’ i no amb cantant lírica com ara (amb un paper curt però intens de la mezzosoprano Anna Alàs, simplement espectacular), és una peça que no donà treva en cap de la quarantena de minuts que durà, amb 16 nombres que arribaren d’una tirada i sense descans entre quadre i quadre.


Potser per açò, per la quantitat d’energia posada en la seva interpretació i el posterior cansament que implicà, malgrat els bons aplaudiments i fins i tot d’algun ‘bravo’ per part del públic, l’Orquestra ‘només’ regalà un bis, repetint la ‘Canción del amor dolido’, el primer nombre, per cert, en què surt la veu de la cantant en escena.


Si bé, com dèiem, la força d’El amor brujo’ va focalitzar boni bé tot el concert, fent que al final, en un primer moment, es tingués la sensació que havia estat la única peça de la nit, la realitat va ser que la primera part no va tenir tampoc res que desdigués. Açò amb una música certament no tan coneguda, i més ‘diferent’ i difícil de seguir, però també molt significativa del primer quart de segle XX, una època, digué el propi director Francesc Prat durant el concert, en què el món estava ja en un moment de molts de canvis i musicalment (també) es veien abocats a fer-se contínues preguntes per donar peu a múltiples respostes.


Amb l’OCIM formant amb un número o altre d’instrumentistes en funció de la peça concreta que tocaven, la primera part del concert començà amb l’expressionisme del ballet ‘Der Dämon’ de Hindemith, acabant amb una composició que en el seu moment marcà estil: ‘Prélude à l’après-midi d’un faune’ de Debussy i que, en una versió de Schoemberg de 1894, sonà com si fos una mena d’inici de les bandes sonores de cinema que vindrien després.

Entremig d’aquestes dues peces el ‘Ragtime’ d’Stravinsky, amb tocs jazzístics i llavors amb impulsos innovadors en tractar de posar a la música clàssica una altra música que venia del món popular, i la dissonant ‘The unanswered question’ d’Ives, amb un títol (‘La pregunta sense resposta’) prou significatiu de l’època que es vivia i que, fent-la encara més complexa, els músics van tocar fora de la vista del públic. Aquí, els instruments de corda representaven el silenci previ a les preguntes que es feien des de la trompeta i a les respostes que intentaven ‘caçar’ els instruments de vent fusta.


Vist en global, amb aquest concert (amb ‘El amor brujo’ però també combinat amb aquestes altres peces), i potser acostumats a oferir una música més clàssica o barroca que no del segle XX, l’Orquestra de Cambra Illa de Menorca va demostrar la seva versatilitat quant a repertori i, amb tot i també una vegada més, reivindicà el seu lloc com a referent cultural de Menorca, amb ja 17 anys d’història i que, per la seva trajectòria i per produccions com aquestes, sens dubte mereixen no només continuar en aquest camí sinó també fixar-se com a veritable orquestra professional i estable de l’illa.


Després de l’OCIM, el 43è Festival de Música d’Estiu de Joventuts Musicals de Ciutadella arribarà aquest proper dilluns 17 d’agost al seu final, amb l’actuació del pianista Jean-François Dichamp al Claustre del Seminari (21.30 hores).

 

Foto: Rafa Raga

Crònica: Joan Mascaró 

Dimecres 12 d’agost de 2015
+ articles i entrevistes
Nan Ventura