Ses notícies d'en Nan

Articles i entrevistes de cultura i oci

Articles
Riquesa d’ornamentació en la música antiga d’Elcurarojo

Després d’un parell d’anys de no ser-hi present, la música barroca, en aquest cas del seu període tardà (1700-1750), ha estat novament la protagonista d’un concert complert del Festival de Música d’Estiu de Ciutadella.

En la que fou una nit xafogosa i suaument plujosa a l’hora, aquest dimarts 16 d’agost vespre al Claustre del Seminari, el programa fou servit per Elcurarojo reproduint un tant l’estil de l’època, en el sentit que la música antiga sonà amb una afinació de l’època i fou interpretada amb criteris historicistes, amb un acompanyament de baix continu com en segon terme però omplint l’escenari per donar un aire molt concertístic a les composicions, amb prou moments d’aquells en què sembla que hi ha més músics tocant dels que realment hi ha.

El concert es basà en sis sonates a trio, una forma musical que encara era molt popular durant la segona meitat del segle XVIII i on se li solia aplicar aquesta tècnica del baix continu. Perquè aquest baix continu es composà de dos instruments i amb la peculiaritat de què foren quatre els músics que interpretaren les ‘triosonates’, en aquest cas van ser el flautista de bec Alberto Domínguez i el violinista Leo Rossi qui duien la veu cantant aportant les melodies agudes, i amb el violoncel•lista Guillermo Martín i Patricia González al clavicèmbal fent la part greu que pertoca al baix continu en sí. Açò transportant al públic cap a textures musicals de dos segles i mig endarrere i, a la vegada, a través d’un tipus de formació, i repertori, realment poc habitual de veure. I açò encara que hi ha composicions com les flautístiques escoltades amb Elcurarojo que són autèntiques joies en les seves mans.

Sense dir cap mena de paraula durant el concert i amb la repetició d’un dels moviments més ràpids d’una de les peces de Telemann com a regal final, el concert d’Elcurarojo fou altament sostingut, en general bastant virtuós i ric d’ornamentació. Amb un principi i un final potser calculadament més vius i amb punts més àlgids, però bastant lineal i sense marcats alts i baixos d’extrem a extrem d’actuació. La primera de les tres sonates que interpretaren a cada una de les dues parts, la RV 84 en re major de Vivaldi i la HMV 389 en fa major de Händel, foren les que donaren varietat al programa, pel fet que la resta de composicions foren quatre obres de Telemann, plenes de virtuosisme i de constants interpel•lacions entre la flauta de bec i el violí.

Si en Vivaldi es pogué escoltar a un precís Alberto Domínguez amb una flauta de bec petita que només emprà en aquesta peça (una soprano en re: per a la resta n’utilitzà una d’un poc més grossa -l’estàndard contralt-) i el públic es començà a familiaritzar amb el so del clavecí marcant damunt el violoncel a manera de baix continu; en la peça de Händel és on segurament es va notar més la diferència entre unes i altres ‘triosonates’, amb una música més ‘de Cort’ i amb el clavicèmbal, tot i fer funció igualment d’acompanyament, potser en un paper més ressaltat.

Mentrestant, en les de Telemann és on més es subratllà el gran virtuosisme que desprèn i les constants interpel•lacions que hi ha entre la flauta de bec i el violí, tot açò amb uns ritmes i cadències de notes prou ràpides, amb preeminència de la flauta però també amb alguns moments en què el violí té la seva particular dosi de protagonisme.

De Telemann, amb Alberto Domínguez fent de director i donant precises les entrades, especialment brillants foren alguns fragments en què, sense arribar a l’apoteosi, sí que el líder i fundador d’Elcurarojo demostrà un domini superlatiu de la flauta de bec, un instrument que aparentment sembla fàcil de tocar però que aquesta percepció no queda tan clara veient la rapidesa i successió de notes que s’hi aboquen, donant peu a una música a voltes propera als trobadors medievals i en altres al que ara es coneix com a cèltiques, ètniques o fins i tot amb reminiscències de semblança al country americà.

Després de l’actuació d’Elcurarojo, el Festival de Música d’Estiu  que organitza Joventuts Musicals de Ciutadella ja espera el seu proper concert: el que oferirà la jove i internacional pianista basca Judith Jáuregui aquest proper dilluns 22 d’agost a les 21.30 hores al Claustre del Seminari. Aquesta actuació serà la penúltima del Festival 2016 i Jáuregui interpretarà música de Beethoven, Chopin, Schumann, Granados, Mompou i Albéniz.

Dimecres 17 d’agost de 2016

Text: Joan Mascaró

Foto: Rafa Raga 

+ articles i entrevistes
Visites guiades a l'illa de Llatzeret