Ses notícies d'en Nan

Articles i entrevistes de cultura i oci

Entrevistes
"Si pogués fer una xerrada amb Verdi... primer li besaria els peus i, si es deixés, li donaria una bona abraçada"

Poc abans de les festes de Sant Joan de Ciutadella de Menorca he quedat amb en Joan Pons, un home que ha dedicat la seva vida al món de la lírica, arribant a ser primera figura de l’òpera mundial. Una de les veus més importants de la història i 42 anys de carrera, fita molt mala d’igualar i més sent un cantant verdià. Joan Pons

-Hola Joan. Després de tants d’anys al primer nivell de la lírica mundial, es pot dir que ha estat una carrera, un ofici realitzat amb passió?

És imprescindible la passió. Per a aquesta feina, la passió és la via per a transmetre els sentiments.

-Quan vas partir a Barcelona, no tenies res segur, com has declarat en altres entrevistes, van ser temps difícils, però en algun moment vas estar a punt de tornar a Menorca?

El primer any quan estava tot sol, ho vaig pensar vàries vegades. Estava compartint habitació amb un altre company, a una casa d’uns senyors d’Alaior i sí ho vaig pensar.

- En quin grau va influir la teva dona, na Niní, en aquests començaments?

Moltíssim. Podríem dir que va ser el grau superior de la meva carrera. A ella li agrada molt cantar, i sempre ha estat una persona que m’ha ajudat i ha compartit aquesta passió de la que rallàvem. Era la primera crítica amb jo, en tots els detalls.

L’estaló moral de la meva dona va ser clau, ja que vam pesar la possibilitat de que si la meva carrera no seguia el camí desitjat, seguiríem cantant al cor del Liceu i seríem igual de feliços.

-Com recordes el teu debut a la Scala de Milan amb Falstaff, més concretament, durant tot el procés d’aprenentatge de l’òpera i els assajos?

Va ser un moment de molta responsabilitat i feina, a més tenint en compte que va ser a l’ inauguració de la temporada 1980/1981 del Teatre, era el meu debut a La Scala, amb un nou títol per a mi i assistien moltes personalitats italianes, el President de la República, molts directors de teatres del món, agents, polítics, actors de cinema ...

 

Quan m’ho van proposar m’hi vaig ficar de peus de bolla, com diem a Ciutadella. Vaig estar més d’un mes a Roma fent feina. El meu dia a dia era matí i capvespre amb el mestre Ventura i els vespres assajos amb el director artístic mestre Siciliani. Amb el director escènic Giorgio Strehler molta feina, amb fotos i caracteritzacions, que conserv de record, per trobar la imatge que volíem del meu personatge...

 

Quan vaig anar a La Scala entrava a les 10:00 del matí i sortia passat mitjanit, dinava allà mateix a la cantina. Fèiem tot tipus de feines, proves de maquillatge, mim per trobar tot tipus d’expressions ...

 

-Aquesta metodologia de treball i d’assajos, l’has anada adaptant segons les òperes, directors i condicions del teatre? En qualsevol cas, has hagut de tenir sempre la constància de treball personal diari?

Sí, un se crea un sistema de feina i l’adaptes segons el que te demana el director.

 

-La teva feina t’ha pogut fer viure una sèrie d’emocions de tot tipus, vivències probablement difícils d’explicar amb paraules. Quina ha estat l’actuació o producció que conserves a la memòria amb més satisfacció?

Després d’haver cantat a diversos teatres com a San Diego, San Francisco, Chicago, Coven Garden... el que me va marcar i tinc gravat a la memòria és el 7 de desembre del 1980 fent Falstaff, a La Scala de Milan, amb Lorin Maazel com a director musical, amb molt bones crítiques de tota la premsa, com el Corriere della Sera, dient que havia nascut l’hereu de Mariano Stabile, de l’època de Arturo Toscanini.

“Andrea Chenier” a Berlin, “Rigolettos” al Metropolitan, també “Pallassos” inaugurant temporada amb en Luciano Pavarotti, amb en Plácido Domingo fent “Il Tabarro”, inaugurar temporada al “Met”, també a La Scala, vaig estar convidat amb la companyia del Met per anar al Japó uns quants anys, també me van convidar com artista a l’òpera de Washington i a Bolonia.

 Record un moment molt emotiu a l’acabar un dels molts “Rigolettos” que vaig fer al Met: vaig rebre una ovació de tot el públic en peus, un “standing ovation” com diuen ells, vertaderament emotiu.

 De tota manera després de totes aquestes emocions sempre he estat autocrític i encara ara si rall amb altres companys, deman

opinions.

 

- Referent a la part física i mental, requereix un estat de forma important per poder aguantar.  Com ho has viscut?

Realment moltes vegades acabes esgotat, desfet, mai he volgut dir que és una feina dura, ho són més els oficis que es juguen la vida a dalt dels andamis o dins una mina.

 

Quin moments ha estat el més difícil de la teva carrera?

Durant una carrera llarga de 42 anys te passa de tot. Un artista a vegades es veu obligat a pujar a un escenari en circumstàncies que no són agradables. M’he trobat amb refredats que hauries d’haver cancel·lat l’actuació, però has de cantar sí o sí. Avui en dia hi ha “covers”, abans no n’hi havia.

Moments molt difícils quan me van dir que s’havia mort mon pare i vaig haver de cantar igual o quan va morir una tia meva que no vaig poder venir al seu enterrament. Estava fent la “Forza” (Forza enllaç)que diuen que és l’única òpera innombrable, perquè sempre passen coses negatives.

 

Ets supersticiós?

No, gens. L’únic que feia habitualment, la meva tècnica per estar tranquil i relaxat, era tenir algun nou aparell de nova tecnologia per estar entretingut, però mai ho he estat supersticiós.

 

Quina òpera és la que te sents més còmode?

Per fer “Rigoletto”, per exemple, has d’estar en plenes condicions. En canvi per fer “Falstaff” pots jugar més amb les expressions, diferents veus... En qualsevol cas la meva carrera l’ha marcada Verdi: Aida, Traviata, Simon Bocanegra ... que probablement és l’òpera que més m’agrada.

 

Amb quins cantants t’has sentit més còmode per cantar?

Sempre m’ha agradat cantar amb les millors figures i ser el tercer d’un elenc. Noms com Josep Carreres, Plácido Domingo (Enllaç: Placido Domingo i Joan Pons)-       Freni, Montserrat Caballé, Luciano Pavarotti ... amb aquests noms sempre m’he trobat còmode, sempre han demostrat professionalitat arribant a hora als assajos. M’agrada la serietat a la feina. També m’agrada fer feina amb joves preparats, i com deia, que siguin seriosos amb la feina. 

 

 

Quina ària és la més exigent de les que has cantat i la que has quedat més content de la seva execució?

Realment m’agrada fer un anàlisi de tota l’òpera, però si he de triar alguna ària podria anomenar el pròleg de “I Pagliacci”, Cortigiani vil razza dannata, de Rigoletto,  Nemico della patria de Andrea Chénier Enllaç: Nemico della patria) 


  Quines persones creus que han influït més en l’evolució de la teva carrera, directors, cantants...?

 Al llarg de la meva carrera en cada moment he trobat persones que han influït. Diego Monjo,  la primera audició que vaig fer al Liceu, el mestre Botino del Cor del Liceu (que era el meu mestre de repertori), Carmen Bracons de Colomer, el tenor Pablo Civil mestre de cant del conservatori. També el mestre Nello Santi, Riccardo Muti, Giuseppe Sinopoli ... dels que vaig aprendre molt.

 

 -La part escènica, teatral, d’una obra és important també, en general ha canviat la manera de treballar de quan vas començar fins ara?

 Als grans teatres no hi ha massa diferències, es fa feina bé en general.

 

 -Teatralment amb quin personatge t’has sentit més còmode i més a gust interpretant-lo?

 Falstaff és el personatge que m’agrada més. Té molts matisos, tant escènics com vocals.

 

 -Estàs considerat una veu verdiana per definició. Vocalment és el compositor més exigent?

 Sí, crec que sí, Verdi és molt exigent a l’hora de donar tot el que demana la partitura i el personatge. 

 Si a un baríton Verdià li donen una obra de Verdi a fer, ha de ser feliç.

 

 -Després de cantar bona part del repertori Verdià, poguessis fer una xerrada amb en Giuseppe Verdi, què li demanaries o li comentaries?

 Primer li besaria els peus (riu) i, si es deixés, li donaria una bona abraçada, molt forta. Li voldria agrair tot el que va escriure i que gràcies a ell he pogut fer la meva carrera.

 

 -Quins compromisos tens pròximament, en relació al món artístic?

 El mes d’agost  he de ser jurat al concurs de Sant Petersburg de n’Elena Obraztsova. El setembre concurs de Montserrat Caballé a Saragossa. Ara estic dins aquest ambient com a jurat de concursos i m’agrada conèixer les noves veus.

 El mes d'octubre tinc pensat gravar un nou disc amb la meva filla, na Joana Pons, amb el productor Perera Fons i amb poemes de Guillem Frontera i de Ponç Pons.

 

 -I quins plans personals, que ens puguis desvetllar, tens a la vista, tal vegada cuinar algun plat per a la família?

Sobre la marxa (riu)... m’agrada fer la compra, passejar per Ciutadella, fer el vermut amb tapeta... estic disfrutant de la família. M’agrada fer classes de cant, m’agrada ajudar, ja que a jo me van ajudar, d’alguna manera vull retornar el que he après durant tota la meva carrera i donar els consells que me van donar a jo.

 

 -Ara que te veiem molt per Ciutadella i Menorca, com veus la cultura de Ciutadella?

 Per ser un poble no massa gros, tenim un potencial molt important. Podríem rallar d'escultors excepcionals, tenim un planter de pintors molt bons, actors, cantants, cors. Destacaria molt els grans músics que tenim avui dia a Ciutadella. També vaig poder sentir a en Shanti Gordi i el vaig trobar fabulós, una agradable descoberta. Tenim un gran potencial.

 

Moltes gràcies. Salut i ventura, Joan.

 

 

+ articles i entrevistes
Esdeveniment relacionat
Nan Ventura