Ses notícies d'en Nan

Articles i entrevistes de cultura i oci

Articles
Un final de Festival carregat de bellesa estilística

Conten que el compositor soviètic Serguei Prokofiev, quan s’estrenà amb ell present la que fou la seva darrera obra, la ‘Sonata núm. 1 en fa menor per a violí i piano’ escrita l’any 1946, va demanar al pianista que no la toqués tan suau, que fos més agressiu, que la seva ‘Sonata’ havia de sonar tan fort que la gent s’havia d’aixecar del seient, com dient que aquella música estava escrita per un boig. Quan la va escriure feia 10 anys que Prokofiev havia tornat al seu país i ja estava també impactat molt negativament per les grans guerres, alhora que, malalt, el seu estat de salut era ja dèbil.

I, certament, la violinista Francina Moll Salord i la pianista Margalida Moll Salord, en un ajustat equilibri per tal que cap dels dos instruments sobresortís un damunt de l’altre, van imprimir a la ‘Sonata’ de Prokofiev una duresa d’autèntica bogeria, amb pocs moments de treva davant l’allau de força interpretativa que semblava que fins i tot s’havia de rompre quelcom dels instruments. I transmetent al públic bona part d’aquesta incomoditat musical que pretenia l’autor. En aquest sentit, sense que els espectadors es moguessin dels seus seients, la peça fou un meravellós caos, intercalant, per exemple, moviments com un fortíssim i sorprenent ‘Allegro brusco’ amb altres com un suau ‘Andante’ que en certs punts, breus, inclús incitava a dormir-se.

De fet, amb alguns contrapunts ben calculats, i complint amb les expectatives que havien aixecat en tornar-se a presentar a Ciutadella, aquesta vegada, però, tancant l’esdeveniment del Festival de Música d’Estiu 2016; el concert de les menorquines germanes Moll Salord no va ser un concert amb una música fàcil d’escoltar, ni tampoc d’interpretar. Açò, tot i haver-hi joies musicals com la mateixa ‘Sonata’ de Prokofiev, per ser unes peces relativament poc conegudes per al gran públic i, també, per integrar-se de notes expressament estridents i dissonants en una bona part, donant joc a un repertori d’una certa dificultat d’execució i carregat d’una bellesa estilística enfocada a transmetre, però, una part més tràgica de la vida. Com pot ser la situació de malaltia que vivia algun dels compositors escollits quan van crear la peça interpretada o la seva inevitable relació amb haver estat composades a mitjan segle XX, en una època històrica sacsejada per les guerres.

A més a més de la imponent ‘Sonata núm. 1 per a violí i piano’ de Prokofiev, en aquest grup de composicions s’hi inclogueren el ‘Nocturne en la major per a violí i piano’ de l’armeni Edward Baghdasaryan, escrita encara en un període de repressió i que les ciutadellenques relacionaren amb el 101è aniversari del genocidi armeni a mans del govern turc i imperi otomà a la Primera Guerra Mundial. I també el primer moviment de la ‘Sonata per a violí sol’ de Béla Bartók, penúltima obra escrita pel compositor hongarès a Nova Iork mentre lluitava contra la leucèmia que patia i que li fou encarregada pel gran violinista Yehudi Menuhin, que l’arribà a estrenar amb Bartók entre el públic.

Així i tot, i malgrat sí que és cert que no foren de la duresa de les comentades i s’impregnaren d’un altre punt de calidesa, la sensació de música difícil d’escoltar hi va ser present durant tot el concert, en part també suavitzada, amb bon criteri, per les breus explicacions donades abans de les peces, en l’afany d’apropar al públic aquesta música.

També va ser així, per exemple, amb la breu ‘Spanish Sketch’ de Xavier Montsalvatge, un diàleg entre piano i violí amb influències de la música caribenya, o amb la interpretació de dues de les delicades i senzilles ‘Cançons i danses per a piano’ que Frederic Mompou va harmonitzar, donant-les brillantor, inspirades en temes populars catalans: en aquest cas, les nombres 7 i 8, basades, una en ‘Muntanyes regalades’ i ‘L’hereu Riera’, i l’altra en ‘El testament d’Amèlia’ i ‘La filadora’.

Encara en aquest grup, destacà la interpretació del ‘Scherzo’ de l’anomenada ‘Sonata F-A-E’ de Johannes Brahms, d’una magnífica execució per part de Francina Moll al violí i de Margalida Moll al piano, demostrant dominar tots els matisos possibles per treure amb èxit una peça bastant ràpida i plena de contrastos que, essent una fantasia lliure, és una de les obres en què més es nota la marca de la força expressiva del compositor alemany. El ‘Scherzo’ és el segon dels quatre moviments d’aquesta ‘Sonata F-A-E’ que Brahms, de fet, va escriure en col•laboració amb altres dos compositors: Robert Schumann i Albert Dietrich, açò en homenatge al seu comú amic el violinista Joseph Joachim.

De totes maneres, el contrapunt més accentuat a tot el programa, sorprenent a bona part del públic, es va donar ben al final del concert, quan les germanes Moll Salord oferiren un ‘bis’ de regal amb una espectacular versió per a violí i piano de ‘Libertango’ d’Astor Piazzolla. Va ser, en la nit d’aquest dilluns 29 d’agost al Claustre del Seminari, una excel•lent manera de dir adéu no només a aquest concert en sí, sinó també a la 44ª edició del Festival de Música d’Estiu que ha organitzat Joventuts Musicals de Ciutadella.

Dimarts 30 d’agost de 2016

 

Text: Joan Mascaró

Foto: Rafa Raga 

+ articles i entrevistes
Nan Ventura